L’actriu catalana Ariadna Gil és un dels rostres més coneguts que aquest divendres 26 de novembre passarà per Martorell, com a integrant d’un repartiment que portarà a escena l’obra de teatre Encara hi ha algú al bosc . Serà, a les 21.00h, al teatre d’El Progrés amb tiquets disponibles al web entrades.martorell.cat .
La representació s’inclou en el projecte del mateix nom, de la plataforma Cultura i Conflicte , que també ha programat una exposició i un documental, emès aquest dimarts. Un treball iniciat fa tres anys i que dona veu a les dones víctimes de tortures i violacions a la guerra dels Balcans.
A més d’Ariadna Gil, el repartiment el completen Montse Esteve, Judit Farrés, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual i Magda Puig, en una producció creada i dramatitzada per Anna Maria Ricart Codina i sota la direcció de Joan Arqué Solà.
L’obra presenta el relat de les supervivents de la violència sexual a la Guerra dels Balcans, la més cruenta a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Del 1991 al 2001, es calcula que entre 25 mil i 50 mil dones de diferents ètnies van ser torturades, maltractades i violades en aquest territori, en una operació militar de neteja ètnica i d’atemoriment. En molts dels casos, aquestes violacions van culminar en embarassos, òbviament no desitjats.
Parla’ns d’aquest muntatge teatral del projecte ‘Encara hi ha algú al bosc’.
Ha sigut una feina de creació col·lectiva. D’una banda, perquè hem donat veu a persones i al seu testimoni a dia d’avui, a com estan aquests fills que tenen 25 anys i que van ser fruit de les violacions, i a aquestes dones que van patir-les. I de l’altra banda, també parlem de què estàvem fent nosaltres i on érem durant aquesta guerra, que va ser tan propera en la distància i tan llunyana a les nostres vides. Parlem de què passa allí ara, de quines conseqüències ha tingut, de com estan elles i els fills i de nosaltres, d’alguna manera.
Com està anant l’experiència amb tot l’equip que feu possible aquesta funció?
Està sent fantàstic i molt enriquidor. Més que un sentir com a actriu, estic donant veu i transmetent una reflexió que tots els que hi participem ens hem fet. De poder traspassar aquestes històries a la gent i intentar veure que les conseqüències d’actes com aquests duren generacions i generacions. I que si queden oblidades, és molt fàcil que es tornin a encendre i a repetir les mateixes barbaritats. Està sent una experiència única.
Expliques que tot just acabeu de tornar d’allà…
Hem estat als Balcans just fa dues setmanes. Vam fer la funció a la ciutat de Sarajevo, i també a Croàcia i a Eslovènia. Va ser una experiència fortíssima, el fet de veure-ho de prop. Tots plegats hem intentat fer una funció que és bastant forta, amb molt de respecte i sentit, amb ironia en molts moments, acompanyada de música, i que no només recrea les coses que van passar, sinó des de l’avui. Ens hem apropat a entendre què significa per a aquestes dones i per a aquests fills que van ser fruit d’aquestes violacions. Ha estat una experiència molt interessant per nosaltres i que ens ha deixat bastant colpits.
Amb ‘Encara hi ha algú al bosc’ has aprofundit més en conèixer aquest drama que va suposar i suposa la guerra dels Balcans?
Per tots els que fem aquesta funció, és més que un tema de la memòria, és universal i atemporal. Les guerres i les violacions com a arma de destrucció, els fils nascuts…ho vivim dia a dia. Sentia que més del 90 per cent de dones que estan migrant han estat violades en el llarg i brutal viatge per arribar a Europa. És tan d’actualitat! El context és molt concret, tret d’històries de persones, però es pot extrapolar a qualsevol lloc, conflicte i situació actual. Ens toca a tots.
D’aquesta estada recent vau poder parlar amb dones que ho van patir, què us van transmetre?
El documental inclou els testimonis de tres dones i tres fills que són fruit de violacions. Són persones amb les que es va parlar i gravar, i una d’elles va venir a la funció a Sarajevo, així com també una filla que surt al documental. També van venir activistes i gent d’associacions, i vam anar a visitar dos testimonis més. Ha sigut molt fort per a nosaltres, i t’adones que elles no en volen parlar, no volen tornar a recordar, malgrat ser molt actives en associacions i en la seva lluita. Però tenen ganes de parlar d’altres coses. Te n’adones que nosaltres no ens podem ni apropar a saber les seqüeles i la situació per la que han passat. Ho estem fent des de la nostra perspectiva d’una manera respectuosa, intentant transmetre al màxim el que van dir, i parlar per elles. Ha sigut molt interessant i molt fort. I veure un país on la guerra encara és tan present, a les parets, a l’asfalt…tornes molt remogut.
L’Oriol Casanovas, el comissari de l’exposició, explicava que arran del projecte veia un fil d’esperança: fills i filles d’aquestes violacions que s’apropen de nou a les seves mares biològiques, i que aquestes milloren el seu estat físic i psíquic, i que se senten reconfortades amb aquest apropament. Aquest fil d’esperança també es fa palès a l’obra de teatre?
Cada cas és únic i diferent, no es pot generalitzar. El que sí que em sembla és que aconseguir parlar d’alguna cosa, sigui denunciar-ho o retrobar-te amb un fill que has abandonat o trobar una mare que no t’ha pogut criar, o parlar-hi, és un pas importantíssim que no tothom és capaç de fer. És sanador, poder confiar-ho i treure-ho de dins. Són temes en els que encara hi ha un gran tabú.
Deies recentment en una entrevista a la revista ‘Fotogramas’ que com a actriu tens dues premisses: una, seguir la línia que et marca el teu director o directora, i l’altra, la part que més t’agrada: investigar, llegir, parlar i trobar punts de vista del personatge que representes. En aquest projecte això ha estat encara més marcat i especial?
Aquest projecte m’ha permès apropar-me al conflicte, que és molt complex, a entendre la inacció d’Europa, etc. Interpreto a una dona a la que van gravar moltes hores d’entrevista, i tenia aquest material disponible per veure-la, escoltar-la i apropar-me a la persona el màxim possible. I veure com era, no per imitar-la, però sí per descobrir com es mou, com riu, què li fa vergonya o què no, conèixer-la una mica i estudiar-la, i a partir d’aquí transmetre d’una forma molt senzilla i neutra el que ella deia, d’una forma fidel. Després assages i muntes, i hi ha una visió exterior importantíssima i necessària del director, qui veu el conjunt, qui matisa les coses i on tots els integrants de la funció hi hem participat molt activament proposant coses i hi ha hagut una certa creativitat conjunta.
Sempre t’hem vinculat al cinema i també de les sèries, i segurament no tant al teatre. Com et sents, en aquesta disciplina artística? És molt diferent al cinema?
De fet jo vaig començar a l’Institut del Teatre i vaig fer-ne en acabar, però sí que és veritat que després he passat la major part de la vida fent cinema. Però des de fa 10 anys cap aquí vaig començar a fer teatre i últimament n’estic fent potser més que no pas cinema. Potser hi trobo projectes que m’interessen més o que em permeten aprofundir en les coses que faig, i això ara m’agrada. I també m’arriben menys coses interessants en cinema. Crec que l’ofici és el mateix, però l’experiència és diferent.
Què t’aporta, el teatre?
Mentre fas la funció, el teatre et va ensenyant coses i vas trobant el personatge amb el públic, amb el pas dels dies, amb els companys i amb el públic, i l’experiència és molt diferent cada cop, i això em fascina i no em cansa. Aprens molt, fent teatre.
És molt diferent al cinema?
El cinema té altres qualitats increïbles: amb la càmera pots explicar tant amb tan poques coses! Segons com poses la càmera, quin gest fas, com hi fas reflectir la llum, com muntes una escena…les dues arts em semblen fantàstiques, però són molt diferents.
Aquest any se t’ha vist a la gran pantalla amb el film Sólo una vez , on també tractes una problemàtica de la violència de gènere. Creus que és una problemàtica que va en augment o que ara es fa més visible?
El problema hi és, no sabria dir-te si més o menys que abans. Sí que hi ha coses que han canviat, ara aquests casos els sents més. Crec que és un problema que ha existit, que existeix i que hi ha molts factors que fan que continui existint, i quan més se’n parli i s’intentin posar mitjans des de l’educació o la protecció anirà a menys. Tot és poc, perquè la violència masclista és una xacra importantíssima, i sobretot perquè hi ha una part que no sabem i que no es coneix, i que dura anys i anys, violències de tot tipus.
És bo, per tant, que se’n parli o que es divulgui?
Que se’n parli no fa que n’hi hagi més, sinó al contrari: fa que l’identifiquem més. La informació és importantíssima per identificar cada cop al més aviat possible qualsevol maltractament cap a nosaltres o cap al nostre voltant, que disposem de quantes més eines millor per demanar ajuda. Canviar la societat i els models serà llarg, no se solucionarà en un dia. Cal continuar.
Quins són els propers projectes que tens a l’agenda?
Recentment he rodat una pel·lícula que a principis d’aquest any segurament s’estrenarà i que es diu La casa entre los cactus . A més, seguirem girant per Catalunya amb Encara hi ha algú al bosc i l’any que ve probablement en farem una versió en espanyol, per portar-la a Madrid i girar per tot Espanya, i un parell de projectes més, encara no tancats.
Ajuntament de Martorell · Entrevista a Ariadna Gil, sobre l’obra ‘Encara hi ha algú al bosc’
Font: Ariadna Gil protagonitza ‘Encara hi ha algú al bosc’, divendres a El Progrés
