Araceli Gutiérrez: “Tendim a fugir del dolor perquè creiem que és insuperable, i no és així”

Categories General

El Dia Internacional de la Dona a Martorell ha incorporat en la seva programació la presentació, aquest vespre, del llibre Señales. Cuando la vida nos marca el camino del alma . Ha estat a la Biblioteca Martorell, i ha comptat amb l’assistència de les dues autores: Araceli Gutiérrez Villanueva i Sílvia Díez Muntané. La directora de la Biblioteca Martorell, Mercè Parera, n’ha fet la presentació. Les ha acompanyat el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Martorell, Andreu González.

Señales (Casa del Libro, 2021) parla de sentiments i posa de relleu la necessitat de no defugir els moments de dolor, sinó que cal abraçar-los com a element que ens ajudarà a créixer i evolucionar. Les autores són Sílvia Díez Muntané -terapeuta, filòsofa, periodista i escriptora- i Araceli Gutiérrez Villanueva, llicenciada en Psicologia Clínica, sexòloga i terapeuta, entre d’altres.

L’Araceli va passar pels micròfons del programa Martorelletres de Ràdio Martorell per explicar les línies mestres d’aquesta obra que ha escrit junt amb Díez, 22 anys després d’un primer llibre conjunt, que portava per títol A solas, la aventura de vivir .

Araceli, com és que us heu decidit a publicar Señales 22 anys després del primer llibre conjunt?

Quan la Sílvia i jo vam escriure A solas , els lectors ens van demanar una segona part. Vint-i-dos anys després l’hem escrita, i va sortir a la llum el dia de Sant Jordi de 2021. És la continuació d’aquell llibre, però cal dir que es pot llegir per separat. Qui no hagi llegit el primer, pot començar per aquest.

Doncs remuntem-nos a l’origen. Què és A solas ?

A solas és un llibre basat en la nostra història personal, en l’època més dura de la nostra vida. Eren cartes que ens escrivíem i cadascuna ho feia amb el seu estil. Arran d’aquestes cartes es va fer una trama que va arribar a ser un thriller , però clar, 22 anys després les cartes ja no tenen sentit, i ara una part l’ha escrit ella i una part jo.

Quines diferències té aquest nou llibre respecte l’anterior?

A Señales ens hem deixat portar pel que sentim i per la nostra experiència terapèutica. Hi donem molts consells terapèutics. És un llibre que fa de mirall: el més important és el reflex que fa senyals de la gent, dels lectors que ens escriuen dient que “això a mi també m’ha passat i em sento identificat” i que exclamen “Que bé que gestioneu el dolor i les pèrdues!”. A Señales es parla de molts temes, que faran de mirall als lectors.

Quin és l’argument?

És una continuació de la història de Serena i Martina, les dues protagonistes. La Martina mor a l’inici del relat. Ara han passat molts anys, la vida ha continuat per a la Serena, que ja és una dona adulta, madura i amb fills crescuts, però la Martina continua sent-hi.

En forma d’un record que torna a aparèixer?

Sí, i per això és important el missatge que volem deixar, que les protagonistes són dones resilients que ressorgeixen de les seves pròpies cendres i que agafen les regnes de la seva vida, molt més fortes quan resorgeixen del dolor, quan s’atreveixen a mirar-lo i a reconèixer que en aquest dolor hi ha lliçons amagades, un missatge que té senyals, de l’empoderament de certes dones.

I per això és oportú en un dia com el d’avui, oi?

Per això en volem parlar en el Dia de la Dona, d’aquest missatge que té senyals, de l’empoderament de certes dones. Empoderament és una paraula que ara està molt de moda, però és quelcom que sempre ha passat i que abans no es mostrava de manera tan contundent. Qualsevol persona, especialment aquí en aquest cas les protagonistes, s’empodera a través de les seves ferides, mirant-les i cuidant-les amb cura i amabilitat.

Com es poden guarir les ferides, amb aquesta estima i sensibilitat?

D’entrada, no fugint del dolor. L’ésser humà té tendència a fugir del dolor perquè té la premissa que no podrà suportar-lo, però està clar que el sosté. Primer es tracta de no fugir, després cal mirar-ho, donar lloc i veu a les emocions que el provoquen, i reconèixer que encara que en aquell moment no es vegi, hi ha senyals que donaran lliçons amagades i que ens empentaran a arribar a llocs als que pensem que no ens atrevim a arribar. A vegades, sols és complicat perquè ningú ens ha ensenyat de petits a poder fer aquest camí interior, però per això hi ha els professionals o els llibres que ensenyen el camí per arribar a l’objectiu, que és tan sols estar en pau. Difícil i senzill alhora.

Trobar un equilibri per ser feliç?

Sí, però fixa’t: jo no posaria la paraula equilibri, perquè estar en equilibri és molt difícil. Jo porto tota la vida fent teràpia amb mi mateixa o amb els meus pacients, i el voler estar en equilibri sense interrupció no només és complicat sinó que et porta a una autoexigència que també fa mal i que et porta al desbordament. La idea és que passi el que passi en la teva vida, cal abraçar el dolor com abraces el plaer, la tristor com ho fas amb l’alegria, i ser conscient que, estiguis on estiguis, sempre en podràs sortir. El concepte no és estar equilibrat sense interrupcions, sinó acceptar el que la vida ens dona i ens treu, i encara que costa molt acceptar el dolor i les pèrdues, tot el que passa té un perquè, i sempre passa.

En prenem nota! Ara és més fàcil que fa 22 anys?

El primer llibre va causar commoció perquè aleshores no estàvem acostumats a parlar d’emocions i del dolor d’una forma tant esqueixada. Allà, la Sílvia i jo ens vam mostrar per dins i fins i tot a mi em va generar un punt de recança, perquè allò era el nostre diari emocional, la nostra vida. Però el que ens va meravellar és veure que allò que ens passava a nosaltres també els passava als lectors i lectores. A tothom. Estem fets del mateix.

 

Ajuntament de Martorell · Entrevista a Araceli Gutiérrez

Font: Araceli Gutiérrez: “Tendim a fugir del dolor perquè creiem que és insuperable, i no és així”