Carlota Gurt: “Quan escrius, agafes fragments de vida, gent i emocions. Mai són invenció pura”

Categories General

La traductora i comunicadora Carlota Gurt ha presentat aquest divendres a la Biblioteca Martorell la seva primera novel·la, que porta per títol Sola (Proa Edicions). Una obra en la que la protagonista, la Mei, fuig de la zona de comfort arran d’un trencament sentimental amb la seva parella i inicia una nova vida al món rural. L’escriptor Jesús Lana i la periodista Míriam Riera han presentat l’autora, amb l’acompanyament del regidor de Cultura de l’Ajuntament de Martorell, Andreu González.

Gurt és llicenciada en Traducció i Interpretació, Humanitats, Empresarials, Estudis de base Oriental i Comunicació Audiovisual. Va treballar entre els anys 1998 i 2010 a les arts escèniques amb La Fura dels Baus i al Festival Temporada Alta. En el món de l’escriptura s’hi va començar a endinsar l’any 2020, quan va publicar el recull de contes Cavalcarem tota la nit amb el que va guanyar el premi Mercè Rodoreda.

En una entrevista al darrer programa Martorelletres de Ràdio Martorell , explica a Josefina Canals els trets principals d’una obra que ha begut de diferents fonts d’inspiració i que han passat pel sedàs personal de l’autora.

Carlota, a Sola parles de la Mei Sala, qui en motiu d’una crisi de parella marxa a l’antic mas de la família. D’alguna manera, es rebel·la contra una realitat que tenim al davant i que no ens agrada, i planteja fer un canvi de vida. D’alguna manera, és una crítica a la societat que es manté a la zona de confort?

Més que fer una crítica, ho retrato. Sempre tenim molta por de canviar de vida. Estem molt instal·lats en la queixa en àmbits com casa nostra, com la feina…No ens agraden les coses, però no fem res. Ens paralitza la por. Doncs has de fer un pla. Aquí he intentat retratar el moment en el que t’atreveixes a fer el salt. Sempre està bé intentar-ho.

I la Mei va per un camí determinat on res no és el que sembla…

O sí! Perquè…què són les coses? No son res, només el que ens sembla que són! La realitat no existeix, només existeixen versions de la realitat, per tant, la que veiem és aquesta versió de la realitat, la d’ella.

La natura té un protagonisme important al llibre. És la que acull la protagonista.

La natura en general és un espai una mica ambigu, perquè d’una banda ens reconnecta amb l’animalitat i amb alguna cosa que tenim a fins i alhora ens amenaça: hi ha animals i perills que no coneixem i als que no estem acostumats. Per això he volgut retratar aquesta doble vessant de la natura.

I aquesta natura revitalitza i regenera?

Sí, és regeneradora. Jo visc al bosc i quan estic molt atabalada surto i passejo una mica, i això et refà i et calma una mica. El cervell quan veu el color verd es tranquil·litza. És una qüestió que va més enllà de la nostra raó, és com si ens premessin un botonet que ens ajuda a fer aquest procés. De totes maneres, el bosc ho relativitza tot. La ciutat és el territori dels homes, i la natura no, i quan ets a la natura te n’adones que hi ha una cosa que és més gran que tu. Fa que tot sigui una mica més relatiu.

L’evocació a la natura enllaça, d’alguna manera, amb una obra recent, com és el Canto jo i la muntanya balla , de la Irene Solà?

En el meu cas, escric a la natura perquè hi sóc present i és part de la meva vida, i hi estic molt en contacte, ja que visc al bosc. No dic que sigui el cas de la Irene, però sí que és veritat que de vegades hi ha alguns escriptors que parlen de la natura des d’una mitificació urbana barcelonina, evocant a la natura salvadora. Jo crec que la natura és més ambigua. Hi ha la natura present a l’obra perquè és part de la meva vida, més que com una cosa volguda o deliberada, simplement perquè forma part de mi.

La novel·la té una important connexió amb els clàssics de la literatura catalana. Hi apareix el Solitud de Víctor Català i també hi ha una picada d’ull a JV Foix quan escrius “és quan plou que ballo sol, vestit d’algues, or i escata” …

Hi ha unes quantes picades d’ullet pel mig, frases d’autors catalans i italians, tot i que no els cito. Pel que fa a Solitud , la qüestió és que al principi no sabia ben bé com fer una novel·la. Aleshores, la vaig tenir com a referència, ja que és una novel·la que m’agrada molt perquè té una força que et toca molt per dins. En vaig agafar l’esquelet i hi vaig posar la meva carn a sobre, una mena de versió lliure. Sempre està bé recuperar una mica les idees i la literatura que t’inspira, i incorporar-la en el que tu escrius.

Té quelcom d’autobiogràfica?

No, no és autobiogràfica, tot i que crec que quan tu escrius, agafes fragments de la teva vida, de la gent que coneixes i de les emocions que sents. Ho retalles i ho enganxes en altres personatges, trames, situacions i escenaris. En canvi, l’autoficció parla clarament d’un mateix, i no és el cas a Sola . Tot i això, sí que hi ha coses que són meves, però és que crec que quan escrius no pots fer-ho sobre coses que no siguin teves. Aquesta idea d’inventar-s’ho tot no l’acabo d’entendre. Hi ha coses que et preocupen, o que hi tens tu alguna cosa a veure, no que siguin una invenció pura recreativa.

Dins del text hi ha espai per a les llegendes, oi?

Sí. Em vaig inspirar en Solitud : enmig de la trama principal hi ha un personatge que explica llegendes. Ressonen en la trama principal, però que són independents. Em feia gràcia estar explicant una història, tallar-la i explicar un conte al mig. Són tres llegendes que expliquen un personatge i dues més que s’expliquen com a records, encara que el contingut és més aviat llegendari. Intento actualitzar la llegenda, ja que de vegades ens la pinten amb un to folklòric i no té per què. Són inventades, perquè necessitava que ressonessin a la meva trama i personatges, i els vaig fer en base al que volia buscar, a l’efecte pretès.

Hem llegit algunes crítiques que comenten que a Sola hi ha una llengua impecable i que t’hi fixes molt, en aquest aspecte…

Potser com que sóc traductora, tinc aquesta mania amb les paraules, m’agrada treballar la precisió lèxica, que no hi hagi repeticions, que el text soni natural. Per exemple, en l’ordre de la frase: me’l miro moltes vegades per veure si facilita la lectura i no entorpeix en cas que els complements estiguin fora de lloc. I això ho fas molt quan escrius i quan tradueixes. Tens aquest patró d’analitzar les frases per a que sonin bé. El que em diu la gent és que és una llengua molt viva, molt fresca, però alhora molt correcta. I és que de vegades en català ens passa que quan anem a la correcció perdem frescor. Crec que aquest podria ser un dels mèrits de l’obra.

Una mica de trempera filològica, potser?

Una certa obsessió per les paraules…quan les sents d’algú, penses “que maco fer servir aquesta paraula!” o quan sento els meus fills dient determinades paraules i que d’aquesta manera ja formin part del seu vocabulari. En alemany, vocabulari es diu Wortschatz , i aquesta paraula significa “tresor de paraules”. Doncs és el tresor de paraules que tenim a dins. I al llibre espero no passar-me, ja que si és excessiu també és dolent. Cal el punt d’equilibri.

 

Font: Carlota Gurt: “Quan escrius, agafes fragments de vida, gent i emocions. Mai són invenció pura”