És de la Vila de tota la vida. A casa eren pagesos i ella recorda que de petita recollia les pomes del terra per fer melmelada. La cuidava la seva iaia i observant-la va aprendre a cuinar. La seva timidesa la va portar a omplir diaris personals amb els seus problemes i les seves alegries. D’adolescent, però, ho escrivia al paper de la paret de l’habitació del telèfon, on hi havia una taula i una cadira. Tot l’empaperat va quedar ple dels seus pensaments.
Va ser verdulera durant 23 anys i això la va fer tenir empenta. Un dels molts blogs que ha escrit al llarg de la seva vida es basava en inventar-se cada dia, durant un mes, la vida d’una de les clientes. “Elles es pensaven que no valien res, però jo els veia un potencial enorme”, declara.
Fa uns anys va patir un càncer de mama que la va portar a escriure i publicar el llibre Tinc un bony al pit . Durant el procés al voltant del tumor, cada dia escrivia les seves sensacions, el seu diari i, quan estava lúcida, ho transformava en un poema. Quan es va curar, se sentia tan agraïda amb el seu entorn i l’Associació Contra el Càncer de Martorell que va voler compartir el que havia creat aquells mesos. A més, va fer il·lustracions per acompanyar cadascuna de les poesies.
Té quatre fills i explica que durant molt de temps es presentava com a mare, al cap i a la fi, gran part del seu temps el passava criant. Ara, diu que el que més li agrada fer és llegir, escriure i trobar-se amb les amigues per parlar. Per fer el brindis no dubta ni un segon: “Visca l’amor i visca la vida”.
