L’alcalde de Martorell, Xavier Fonollosa, va participar ahir a les jornades ‘Les desigualtats socials, els recursos municipals i el finançament metropolità’ al Palau Macaya de Barcelona. La cita s’emmarcava en el Cicle Metròpoli Multinivell, organitzat per la Fundació Catalunya Europa, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i Club de Roma. Fonollosa i els alcaldes de la Regió Metropolitana de Barcelona van reclamar més capacitat de decisió i un augment de la cooperació entre municipis.
Les jornades ‘Les desigualtats socials, els recursos municipals i el finançament metropolità’ van abordar com les desigualtats ja no només s’observen dins les pròpies ciutats, sinó que els 164 municipis que formen la Regió Metropolitana de Barcelona presenten diferències de renda substancials. La problemàtica supera l’àmbit local i requereix un replantejament supramunicipal.
Per aprofundir en aquesta temàtica es van fer dues taules rodones: ‘La segregació urbana i les desigualtats socials a la Barcelona Metropolitana’ i ‘Quines eines de solidaritat metropolitana poden ajudar a combatre les desigualtats territorials?’. En aquesta segona hi va prendre part l’alcalde Fonollosa, així com Mireia Ingla, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Olga Arnau, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Antoni Balmón, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB, Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi de Llobregat.
En la seva intervenció, Fonollosa va remarcar que “la Regió Metropolitana té tres àmbits diferenciats amb necessitats, oportunitats i recursos diversos: Barcelona, l’Àrea Metropolitana i les ciutats de l’Arc Metropolità”. “En la darrera dècada, la gentrificació va rellançant la ciutadania cap a la segona corona i necessitem recursos per atendre’ls en prestació social, ocupació i habitatge”.
Xavier Fonollosa, alcalde de Martorell
A més, és necessari que “aquelles administracions que tenen les facultats per fer-ho, creïn polítiques que afavoreixin la generació d’activitat econòmica, riquesa, ocupació i benestar”, va dir l’alcalde.
Xavier Fonollosa, alcalde de Martorell
Fonollosa també va parlar de la necessitat que la Regió Metropolitana disposi d’un òrgan propi de governança per “fer les coses amb sentit comú” i ha clamat pels “grans consensos al voltant de temes importants “, independentment del color polític.
Xavier Fonollosa, alcalde de Martorell
“Els ajuntaments són la primera porta on truca el ciutadà i a qui venen a buscar quan més ho necessiten. Fem coses que potser no ens toquen, però si no les féssim nosaltres no les faria ningú, i aquests serveis els hem de poder finançar de forma correcte”. “Fem polítiques de combat. Només ho podrem salvar si generem noves oportunitats, polítiques per activar l’economia”. “Si no tenim la visió estratègica de ‘La Gran Barcelona’ com a una entitat metropolitana potent dins el món, ens perdrem oportunitats”.
La crisi de la COVID-19 va comportar una modificació legislativa que va permetre l’ús dels romanents i els superàvits per part dels ajuntaments. “Aquest fet ha creat encara més diferències arreu del territori perquè el punt de partida no és el mateix”, explicava Olga Arnau, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú. Mireia Ingla, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, també destacava les diferències entre ajuntaments, fet que implica respostes diferents. “A Sant Cugat, per exemple, l’atur estructural no és un problema però, en canvi, sí que hi ha greus dificultats d’accés a l’habitatge”.
Antoni Balmón, alcalde de Cornellà de Llobregat i vicepresident executiu de l’AMB posava el focus en la capacitat dels ajuntaments de fer polítiques redistributives que afectin les condicions de l’espai públic. Més enllà d’això però “els municipis només poden fer polítiques de combat”.
Alcaldes i alcaldesses constataven que els ajuntaments assumeixen més competències de les que els pertoquen. “A vegades les nostres respostes només poden ser pal·liatives, perquè tenim la necessitat de fer contenció de l’emergència social”, deia Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi de Llobregat.
Davant d’una situació d’augment de desigualtats coincidien amb la necessitat d’una major implicació de la resta d’institucions públiques, especialment la Generalitat i l’Estat, i un augment de la presència dels ens locals en els espais de decisió.
Toni Merino, gerent de l’Ajuntament de Mataró defensava que “la crisi de la Covid-19 ha posat en evidència que el model d’administració actual no és eficaç”. Per això, proposava la creació d’eines comunes, aprofitant els instruments dels quals ja disposen els municipis, per poder comunicar i intercanviar dades entre municipis.
Des de l’AMB, Guillem Espriu, coordinador de polítiques socials de l’ens supramunicipal, explicava que l’AMB ha detectat una rotació de persones però no ha canviat el mapa de desigualtats de la Regió Metropolitana. “Això significa que manquen capacitats per corregir les desigualtats”, reconeixia Espriu.
Laia Ortiz, directora d’Acció Social a l’Ajuntament del Prat de Llobregat, també reivindicava la necessitat de la governança metropolitana. Ho exemplificava amb la qüestió de l’habitatge, segons ella: “La llunyania fa que la Generalitat no pugui reaccionar davant de la vunlerabilitat de certs territoris, i els ajuntaments no solen tenir la capacitat gestora per fer front a les necessitats del seu municipi”.
La necessitat d’una reformat també la defensava Sergio Porcel, investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB). Porcel deia que l’estat del benestar té greus dificultats per fer front als riscos emergents, com la garantia de rendes, la precarietat del mercat laboral o les cures, que no tenen una solució fàcil per l’administració pública. A més, els municipis i els barris més vulnerables van deixar de rebre finançament específic amb l’aturada de la Llei de Barris de la Generalitat del 2010.
Per Lluís Torrens, director de Planificació i Innovació Social de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona. hi ha dos grans grups afectats per les desigualtats, d’una banda, les persones que formen part de la borsa persistent d’atur de llarga durada de majors de 45 anys, que acabaran amb pensions contributives molt baixes i, per tant, patiran durant tota la vida les conseqüències de la pobresa. I, d’altra banda, la població més jove, que ha patit un procés de pauperització. Aquest empobriment es materialitza especialment en la falta d’accés a l’habitatge, ja que ni poden comprar-lo ni poden estalviar per fer-ho més endavant. “Els seus sous han baixat un 28% en termes reals en els últims 10 anys”, explicava Torrens.
