La Biblioteca Martorell ha acollit aquesta tarda la presentació del llibre La meva carn que tu encenies , una autobiografia amorosa de Francesc Pujols. L’obra ha anat a cura dels filòsofs Alba Padrós i Max Pérez, l’han publicada les editorials Fonoll i La Mira i ha comptat amb la col·laboració i suport de la Fundació Francesc Pujols . A la presentació hi han estat presents l’Alba Padrós i l’editor de La Mira, Francesc Canosa.
Amb pròleg d’Empar Moliner, La meva carn que tu encenies és un recull de cartes que el filòsof fa arribar a Esther Antich i Sariol, considerada com l’amor de la seva vida. En elles, li relata en primera persona les alegries i desenganys de les seves relacions sexuals i amoroses amb vuit dones a la Barcelona d’entre el 1897 i el 1954. Un retrat de la seva vida més íntima i personal, però alhora del seu temps i de la concepció del món en aquell moment.
El llibre ja és a la venda des del passat 30 de setembre i esdevé el primer títol de la col·lecció l’Escala de la vida, d’originals de Pujols. Està basat en l’estudi previ de postgrau dels seus autors: Alba Padrós i Max Pérez, llicenciats en Filosofia per la Universitat de Girona, màsters en humanitats i que des de 2015 treballen plegats en l’edició de l’obra inèdita del filòsof.
Padrós detallava, al programa Martorelletres, la casuística que els va portar a trobar els materials manuscrits que han permès immortalitzar sobre paper la part més íntima i personal del filòsof de la Torre de les Hores. Queda recollit en la següent entrevista.
Alba, com va néixer ‘La meva carn que tu encenies’?
Va ser arran de la tasca d’inventariat que fèiem el Max i jo dels manuscrits de la Fundació Francesc Pujols. Ens vam adonar que hi havia un document que era una mica particular, i que enlloc de tractar la filosofia, com la majoria dels documents, parlava de la seva vida, de la seva dona, del seu fill. Ens va cridar molt l’atenció. Ens vam decidir a transcriure’l, i aleshores és quan va venir la sorpresa.
Quina era, aquesta sorpresa?
Doncs que es tractava d’esbossos de cartes dirigides a un personatge que en un principi no sabíem qui era, una tal Esther, en la que Pujols li explicava la història dels seus amors al llarg de tota la seva vida, sobretot abans de la Guerra. A partir d’aquí vam començar a transcriure-ho.
Va ser una tasca fàcil o complexa?
La tasca d’edició no només va constar en transcriure-ho, perquè el manuscrit estava desordenat i no del tot complet. Vam haver de fer la tasca de reordenar-lo tot plegat i intentar que tingués sentit, i identificar de qui estava parlant.
Cita noms de les seves amants?
De vegades posava noms de pila per protegir la identitat de les persones de qui estava parlant, però en alguns casos donava prou pistes com per acabar deduint qui eren aquests personatges dels que parla. En vam identificar 5, en una tasca pràcticament detectivesca.
Noms com ara els d’América Cázes, Mercè Nicolau o Mercè Prats, entre d’altres que descobrirem entre les pàgines. Com vau deduir-los, doncs?
Tot ho va deixar escrit en aquest document particular, en forma d’esbossos de cartes que va enviar a l’Esther Antich.
Aquests continguts ens apropen doncs a un Pujols diferent, de portes endins? Una altra manera d’observar-lo i d’acostar-nos-hi?
Exactament. Una de les coses que al Max i a mi ens agradaria reivindicar és que s’ha de mantenir una certa balança entre el Pujols popular que ha quedat en la memòria de la gent -el que va dirigir el Papitu, aquell setmanari eròtic molt de principis de segle, o el que era amic dels artistes- de l’altre Pujols, el pròpiament filòsof.
Què aporta, aquest altre Pujols?
Hem publicat obres de filosofia i és molt interessant, però també ho és una obra tan genuïna i de portes endins com aquesta. Resulta molt interessant per conèixer-lo, veure com parla, com entén la Barcelona de l’època. No deixa de ser una obra de xafarderia, un document molt sensible que parla de la història de les seves amants, en el fons. Però que també permet copsar com Pujols entén la Barcelona d’abans de la Guerra, com parla de personatges com ara una actriu de l’ambient del teatre de l’època i dels amants que tenia aquesta actriu. I fins i tot, una sensació molt de l’època, ho planteja amb un punt una mica nostàlgic i també molt tendre.
I també és un retrat de la Barcelona del moment, doncs?
És una altra manera d’acostar-se a la història des d’aquesta perspectiva popular, i això ho fa molt bonic. Per exemple, en un moment donat, Pujols comenta com és la roba interior d’abans i de després de la Guerra, i com ha canviat. Són aquesta mena de coses que poc sovint tenim presents, però que en el fons són molt més importants que moltes coses que poden sortir al diari.
Quantes cartes podrem trobar, entre les 176 pàgines del llibre?
Les cartes no són pròpiament cartes. El que tenim són el gruix del text interior, ja que no tenim els encapçalaments ni els finals. Per tant, no sabem quantes cartes són. El que sí sabem és que són diverses, i vam deduir que ho eren perquè, en un moment determinat, Pujols parla d’una resposta que va rebre a una d’aquestes cartes. Tot i això, el text es llegeix com si fos un document continu i com que fa referència a la cronologia de les coses que li havia dit i que li diria a l’Esther, es llegeix com una mena de petita memòria o autobiografia.
També s’hi recullen les cartes de retorn?
Les cartes que tenim de l’Esther Antich no són rellevants per la qüestió en sí. Són unes cartes anteriors, que hem ajuntat a l’edició. Però no tenim les cartes on podríem dir vulgarment que “hi hauria el marro”. Hi són, sabem que van existir perquè Pujols les cita, però no les tenim.
Ajuntament de Martorell · Entrevista a Alba Padrós
Font: Padrós: “Aquest llibre reivindica l’equilibri de la balança entre el Pujols popular i el filòsof”