Presentació del llibre Quan s’esborren les paraules de Rafel Nadal, aquesta tarda a la Biblioteca Martorell. Un relat que no amaga la nostàlgia per un temps que s’acaba, però que omple d’humor i de tendresa un temps que tot just comença. Han presentat l’autor Natalia Liñan, Maria Moreno i Glòria Pérez.
Deu anys després de la publicació de Quan érem feliços , Rafel Nadal torna a posar la seva mirada literària sobre la memòria, el pas del temps i les noves generacions en aquest llibre íntim i delicat amb el qual tanca la saga familiar més venuda de la literatura catalana.
Quan s’esborren les paraules les coses perden el seu nom i deixen d’existir; aleshores a l’autor només li queda escriure aquestes pàgines sobre la baba Montserrat, amb l’esperança que cada cop que algú les llegeixi, posi en marxa les històries que s’hi expliquen i faci reviure un a un els seus protagonistes. Un llibre d’una gran intensitat emocional que romandrà indeleble en la memòria dels lectors, tal i com ha desvetllat l’autor als micròfons de Ràdio Martorell.
En aquesta novel·la parla de la seva mare i de l’Alzheimer que pateix, i que malauradament, en l’actualitat afecta moltes persones. El llibre reflecteix aquesta suma de passat, present i futur en la figura de la mare. Per què la mare?
Jo parlo de la meva mare i de la malaltia com un símbol d’aquest món que s’acaba. La novel·la parla d’una generació que ha estat súper activa, molt generosa, que ha treballat molt pels qui venien al darrere i s’ha preocupat molt poc per ella mateixa. És la gent que va viure la guerra, i que està arribant al final del seu trajecte. Aquesta generació, d’alguna manera, es va apagant, i penso que la millor imatge per definir aquest “apagar-se” és el fet de “perdre les paraules” que pateix la gent amb Alzheimer o amb qualsevol mena de demència senil.
Al llibre es fa la contraposició amb dues parts. La primera és un homenatge a aquesta generació passada, on parlo de la seva infantesa i els seus moments de plenitud, i a la segona part els arriba el torn a les noves generacions, a través dels meus nets, sobretot. Es crea una espècie de mirall d’un món que acaba i que jo miro amb nostàlgia perquè és el món de la meva infantesa i la meva adolescència, i un altre que comença i que miro amb il·lusió i amb molta esperança. Aquest últim nosaltres ja el viurem en segona fila, però espero que encara sigui el nostre món i que el compartim amb els més joves.
Nosaltres, com a persones, del que ens recordem és d’allò potser més important o més destacat, i allò que no recordem queda totalment esborrat de la nostra vida.
Sí. A més, la memòria és molt selectiva i es queda només amb allò que t’ha creat un impacte, tant en positiu com en negatiu. Però en definitiva, allò que has viscut és el que recordes. Per això crec que la memòria és tan crucial i per això el llibre s’ha escrit al voltant de la idea que “mentre algú et recordi, encara vius”. A la novel·la confesso que l’he escrita amb l’esperança que el dia de demà quan els meus nets s’asseguin a taula amb els seus nets, parlen de mi. I així, pel fet de parlar-los de mi, em facin seure a la taula amb ells una estona i em facin viure un estoneta més. Ens projectem en el futur a través dels qui ens venen al darrere. Tots formem part d’un fil de la memòria individual i col·lectiva.
Pel que em diu, el considero un gran observador de la vida i de la història
Sí. A mi m’agrada molt observar amb detall, perquè és a través dels detalls que els lectors s’acaben identificant amb el que expliques. Jo en el llibre intento posar molt d’èmfasi en aquells petits detalls: els menjars, les olors, els colors… Perquè la gent revisqui l’atmosfera dels anys de plenitud d’aquella generació. Intento que els petits es puguin amarar de totes aquestes gesticulacions. La memòria i, fins i tot, la nostàlgia són molt importants.
Crec que la nostàlgia pot ser positiva perquè seria una mica tonto no sentir-ne per un món que se te’n va i que ha estat el món de la teva infantesa. El dolent de la nostàlgia és quan et paralitza, quan t’impedeix pensar en el futur i actuar. Si et quedes aturat i mires enrere i sents pena pel que has perdut, això és un desastre. Però si mires enrere per entendre el món una mica millor i agafar embranzida per anar endavant, això jo crec que és un motor de canvi.
Font: Rafel Nadal homenatja la generació de la seva mare a ‘Quan s’esborren les paraules’
