Fa uns mesos va començar la vida d’independitzada a Barcelona, però fins aleshores, sempre havia viscut a Martorell. Evoca una infantesa on els caps de setmana feia excursions amb la família i els amics i de dilluns a divendres passava molt de temps amb sons avis i son germà. Quan tenia temps lliure, ballava. La dansa sempre l’ha acompanyada i ha sigut una via d’escapament. “Ha tingut un paper sanador en la meva vida. És una manera per expressar les emocions i connectar amb elles”, confessa. Tant per transitar la tristesa, la ràbia o la por, com per celebrar l’alegria.
De petita, i encara ara, era afectuosa, persistent i atenta amb les persones del seu entorn. Aquesta darrera característica és la que la va portar a estudiar psicologia i a treballar-hi. És una feina que l’apassiona, sobretot des que va fer l’especialització en psicologia social. “Em va meravellar”, declara feliç. Ara per ara, es dedica a temes de gènere, de drogodependència i d’addiccions, de criança positiva i de psicoteràpia en una fundació. Explica que cada dia aprèn molt de la resiliència de l’ésser humà i narra que “els pacients agraeixen molt” la labor que duen a terme.
El seu esperit perseverant ha fet que marxés de casa quan s’ho havia proposat, però assegura que, tot i ser alliberador, també és dur perquè comporta una gran responsabilitat. Com a referents, anomena a dues amigues, la Sílvia i la Mar, per la seva fortalesa.
Brinda per la gent que té al seu voltant.
