L’Associació per la Salut Mental Baix Llobregat Nord continua treballant per atendre de la millor manera possible el temps lliure dels usuaris en un moment tan complicat com l’actual. L’entitat vetlla per l’atenció, el suport en el lleure i la visualització de les persones que pateixen alguna malaltia mental al conjunt de la societat, i ha reprès les activitats presencials tan bon punt ha estat possible per tal de reforçar aquests objectius. Ara està duent a terme un taller de fotografia a través de mòbil, i preveu noves activitats al febrer, que s’ajustaran als gustos dels usuaris.
Marta Escorigüela és la coordinadora del centre. En una entrevista concedida al programa Gent amb entitat de Ràdio Martorell, explica fins a quin punt la pandèmia ha afectat aquest col·lectiu. La limitació de les activitats, fruit de les restriccions, ha posat un fre momentani a la plena visualització d’aquestes persones en la societat a través del treball comunitari. Tot seguit, explica com s’han viscut els darrers mesos i quina és la perspectiva de futur.
En quin moment es troba l’associació ara que hem deixat enrere el 2020 i quina expectativa teniu per al nou any?
Hem començat amb la il·lusió que el 2021 sigui l’any de recuperar l’esperança i les coses que hem hagut de deixar de fer, encara que la situació actual ens ha fet adonar-nos que encara ens queden unes setmanes de patiment. Ara mateix és un moment d’estar presents en el dia a dia de la gent que forma part de l’entitat, entendre el seu patiment i fer-nos costat entre tots.
La pandèmia afecta més qui té alguna afectació en salut mental?
No m’agrada generalitzar al respecte, perquè hi ha de tot, però sí que l’afectació s’agreuja quan de base hi ha un diagnòstic o problemàtica de salut mental o tendència a la depressió o a l’ansietat. Durant el primer confinament vam parlar amb gent que no tenia pressió i que estava tranquil·la, però per altra banda hi ha hagut molts usuaris amb poca xarxa social, que es van aïllar. I això va tenir conseqüències en la seva salut mental, tenint en compte que ja de base era un col·lectiu que estava patint en el seu dia a dia.
Es pot treure alguna part bona d’un any com el 2020?
-Sí. Hi ha gent que s’ha crescut en aquesta situació i que els ha servit com a aprenentatge i que han vist que podien tirar endavant, i això és molt positiu. S’ho han agafat com a una oportunitat per estar sols i entendre aquesta soledat, o bé per a obrir-se i aprendre noves tecnologies per connectar amb els altres. Hem sentit més el suport entre els uns i els altres, ens hem unit més. Per això, tenir un problema de salut mental no et fa molt més diferent a qualsevol altra persona.
En quin punt us trobeu, pel que fa a activitats?
-De seguida que ens han deixat fer atenció presencial l’hem prioritzada al màxim, en grups petits i amb molt de compte. És important veure’ns i interactuar. En tornar, vam posar una programació d’activitats que es va veure afectada per les restriccions, com ara l’equip de futbol sala, les trobades a equipaments municipals com el Punt Òmnia o el Pavelló Esportiu i els grups de treball de salut comunitària. Portàvem molts anys treballant per fer visible qui som, però sabem que a la que puguem, ho recuperarem.
Quina previsió d’agenda feu, pel moment?
Doncs hem aprofitat per redecorar el nostre local i pintar-lo. Fa temps que ho volíem fer, però mai trobàvem el moment perquè sempre estàvem fent activitats. Com que ara no en tenim, 6 participants s’hi han posat de ple i passen la tarda pintant i escoltant música. Cal buscar coses que ens il·lusionin.
També esteu fent un taller de fotografia de mòbil…
-Sí, la proposta va venir d’un dels participants i en total són vuit. Hem fet una part més tècnica per saber com funciona, i després un projecte de paisatges urbans. Quan hem pogut hem agafat el tren per visitar municipis veïns com ara Olesa, Abrera o Sant Andreu de la Barca per fotografiar-ne racons. Ara estem en el procés d’editar les fotos i de fer-ne difusió a través de les xarxes. Algunes també les penjarem.
Els vostres usuaris proposen activitats, doncs?
Sí. De fet, la majoria d’activitats neixen de propostes de qui hi assisteix, i la resta les formulem els professionals. Així fomentem la seva motivació: és més fàcil que tinguin ganes de fer coses quan les proposen ells que no pas quan les decideixen els altres. Aquest és un tret característic del club.
Quants participants teniu ara?
A les xifres es veu el mal que ha fet la pandèmia. L’any passat el vam començar amb unes 75 persones vinculades i el vam acabar amb 62. Hi ha hagut gent que s’ha desvinculat perquè ha patit una crisi. Altres conviuen amb persones grans i, per prevenció, han deixat de venir. I finalment, el 2020 han arribat molt poques persones noves. Però en el que portem de 2021 s’han apropat sis o set persones a preguntar i estan començant a provar. I està prou bé, perquè solem tenim una dinàmica d’unes 20 persones noves cada any.
Alguna activitat més a la vista?
Seguim la programació d’activitats tot el que podem, com ara les cognitives, per treballar la concentració i la memòria. Ja a l’octubre vam fer el taller ‘Emociona’t’, amb l’Aula de Teatre, per treballar les habilitats socials i l’autoestima a través de tècniques teatrals. Ja fa mesos que estem treballant temes de gènere, amb un grup de dones i d’homes, abordant noves masculinitats i feminisme, i fent debat. Tenim un grup de senderisme, i al febrer farem canvi d’activitats i estem votant per decidir quines posem en marxa.
Què aporten, aquests canvis de programació?
Canviem el tipus d’activitat tres cops l’any, i això fa que no ens avorrim. Permet conèixer nous talleristes que venen de fora, i és una motivació aprendre amb gent que són experts en la matèria. Venen projectes molt txulos, com ara un taller de segona vida d’objectes de roba, i també espais d’auto cura, d’alimentació, de gestió emocional, de meditació…A vegades tu sents que alguna cosa no funciona, però no saps per on començar. Un dia la setmana tindràs temps per parlar-ne i connectar amb una motivació interna.
Com s’ha gestionat el confinament domiciliari?
Com qualsevol ciutadà més. Ens vam pujar a una muntanya russa al març i hi havia dies que tiraves i d’altres moments de frustració, de por o d’ansietat, ja que alguns d’ells han perdut algun familiar. No és fàcil, però hi ha persones a les que els està costant molt, perquè una part de tractament que segueixen és mèdic, però n’hi ha un altre basat en l’activitat i en involucrar-se en projectes…i només s’han sostingut en la part de medicació. Hi ha la sensació d’anar tirant, que els falten coses per estar bé. Però són uns membres més de la societat i estan aguantant.
A dia d’avui hi ha més consciència i visualització que les teràpies no són un tabú?
És molt positiu obrir el diari i que cada dia hi hagi almenys una notícia sobre salut mental. Una d’elles tractava sobre la salut mental dels sanitaris, i desprenia algunes conclusions molt fortes, com ara que alguns han tingut idees de suïcidi. Que surtin aquestes notícies a la premsa és important perquè hem de donar visibilitat al problema i que deixi de ser un tabú. En aquest sentit, la primera fase és la d’entendre que estàs malament, poder dir-ho i compartir-ho, sense que l’altre no et jutgi ni et consideri dèbil. Veure què els passa a la gent del nostre voltant farà que siguem més empàtics amb aquesta situació.
Què més s’hi pot fer?
Això ha d’anar acompanyat d’inversió des de les administracions, començant per la local. No pot ser un luxe anar a un psicòleg, ja que no tothom s’ho pot pagar i a la pública estan saturats els serveis de salut mental. No pot ser que es tendeixi a la medicalització en ser els únics recursos que tenen. Ha d’anar acompanyat de programes de prevenció, de tallers de gestió emocional per a que la gent vegi què li expliquen per trencar tabús. No té cap sentit entendre la salut només com la salut física: tu pots tenir una analítica perfecta i no tenir ganes d’aixecar-te al matí. I és súper important que se’n parli, però acompanyat de pressupost, de ganes i de posar la mirada en aquesta problemàtica. Sortirem d’aquesta situació i hi haurà gent molt tocada, i haurem d’aixecar-los i donar-los eines. Vull enviar un record als usuaris que tenim procedents de l’Hospital del Sagrat Cor, unes 15 persones. N’hi ha que es troben en unitats de llarga estada, amb gent que rep un tractament o esperant que els surti una plaça de residència. Sabem que tots estan fent un esforç front la COVID-19, i que des de l’estiu estan tancats. Ens en recordem molt d’ells.
