Va arribar a Martorell amb el final de la Guerra Civil. La seva família va traslladar-se des de Guissona perquè els franquistes havien empresonat a son pare per pertànyer a Acció Catalana i aquí hi tenien un oncle. De la guerra recorda els bombardejos, que l’esgarrifaven. Amb tot, la Neus assegura haver tingut una infància fantàstica jugant al carrer, com que no hi havia cotxes, era per a les criatures.
Durant la joventut li agradava fer teatre, anar a ballar, veure la colla d’amics i amigues i nedar a la piscina, on hi va anar sovint fins que va fer 90 anys. Activitats que ara serien la mar de normals, però que en el seu moment no estaven del tot ben vistes. Creu que va arreplegar l’època en què tot era pecat, però sempre va fer el que li va semblar. També ha col·laborat amb l’Església: ha sigut catequista, visitava residències d’avis i ajudava al Banc d’Aliments. Destaca que cada època és diferent, però que cal acostumar-s’hi.
Mai no es va casar, però no li dona cap importància. “Va anar així”, diu amb normalitat. Va estudiar francès i mecanografia i va treballar a la Casa Marlu fent confecció. Amb la Nuri, una amiga que tampoc va contraure mai matrimoni, sortien cada tarda i un cop per setmana baixaven a Barcelona. “No feia res, però ho feia tot”, diu com si res.
La relació amb el seu germà i els seus nebots és excel·lent, sempre es preocupen d’ella i la tenen en compte, i les amistats són un vincle indispensable en la vida de la Neus. Brinda per la pau, que ens cal.
