Presentació del llibre Camus&Sartre d’Antoni Gelonch aquest divendres a la Biblioteca Francesc Pujols. Després de Luter i de Napoleó, la Revolució i els catalans , l’autor ha publicat el llibre que tanca la trilogia sobre els debats pendents a la societat catalana entre dos fars de la intel·lectualitat parisenca, Albert Camus i Jean-Paul Sartre, ambdós guardonats amb el Premi Nobel de Literatura.
A l’Antoni Gelonch molts el coneixen de veure’l al programa 3/24 de Xavier Grasset. És un apassionat de l’art i de la reflexió sobre el fet artístic, i és director de la col·lecció Gelonch-Viladegut especialitzada en gravats. A més, és membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i president del Cercle del Museu Frederic Marés de Barcelona.
L’autor ha estat acompanyat en aquesta presentació de l’alcalde Xavier Fonollosa, el regidor de Cultura, Andreu González, i el diputat martorellenc al Congrés per ERC, Joan Capdevila.
Vas venir a la Biblioteca a parlar primer de ‘Luter’, després de ‘Napoleó, la Revolució i els catalans’, i ara ens presentes aquestes dues figures del món literari, del món filosòfic: Camus i Sartre. Per què és important que el llegim?
Aquesta trilogia són tres moments cabdals de la nostra història, sobretot de la història d’Europa, on els catalans no hem pogut fer els debats que tocaven quan tocaven. No vam poder fer el debat sobre la transcendència de la reforma de l’Església, que va suposar Luter i el Luteranisme al segle XVI, tampoc no vam acabar amb les institucions de l’antic règim, al contrari, el segle XIX és un segle perdut perquè és de guerres dinàstiques, a veure qui és més retrògrad.
Quan a Europa hi havia les revolucions burgeses, entre el 1830 i 1848, nosaltres encara no havíem acabat amb les institucions ni amb les actituds de l’antic règim. I el tercer debat, que tampoc no vam fer perquè era en plena dictadura franquista entre 1944 i 1960, és el que va dividir a l’esquerra europea en més liberal o anarquitzant, que representaria Camus i el seu concepte de llibertat, i una esquerra més autoritària i combativa, que representaria Sartre i que defensaria la causa de la justícia. Aquest debat de la llibertat i de la justícia, de si el fi justifica els mitjans o no, entre l’ús de la violència o no, és el debat que va recórrer i va dividir Europa entre els 40 i els 60 del segle XX, i que nosaltres no vam fer.
En ple segle XXI, encara hi ha aquests problemes dels quals Camus i Sartre en parlaven. El de la llibertat i el de la justícia són problemes recurrents, que traspassen segles i fronteres?
Quan em diuen si faig llibres d’història dic “no, jo faig llibres d’actualitat basats en la història”. La guerra d’Ucraïna és un gran exemple sobre si el fi justifica els mitjans. Putin diu que envaeix Ucraïna per salvar els russos que hi viuen, però per salvar aquestes minories (si és que han de ser salvades), s’ha fet una invasió i una guerra on, segons declarava l’ONU aquesta mateixa setmana, han mort ja més de 6.300 civils. Doncs bé, probablement el fi no justifica els mitjans ni la violència legitima l’obtenció de determinats resultats. Aquest és un debat actual.
Potser són debats que al tombant de segle van deixar de tenir interès i importància, però que ara tornen a estar d’actualitat. Per això dic que és un llibre d’actualitat, de present, però que pren com a referència aquestes dues figures històriques que van representar les pors del la Guerra Freda a Europa, que la van dividir en el bloc occidental i el bloc comunista.
Camus i Sartre coincidien en què van ser guardonats amb el Premi Nobel de Literatura.
Sí, tots dos. Albert Camus va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1957 i el va anar a recollir amb una condecoració que li va atorgar el govern de la República espanyola a l’exili, perquè ell va tenir sempre un lligam afectiu amb Espanya. En canvi, Jean-Paul Sartre va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1964, però ell el va refusar i no el va anar a buscar.
Camus podria ser el paradigma de l’idealisme i Sartre el del racionalisme? Podríem fer aquest paral·lelisme?
És una bona aproximació, sí. Camus va a buscar sempre l’ideal de la lliberat i va ser sempre una persona que va cercar afectes, perquè individualment era d’origen molt humil i no va tenir sort en les seves relacions afectives, sempre va tenir un dèficit. Sempre va tenir la impressió o probablement la certesa, que l’opinió pública i l’opinió publicada li eren contràries. Era un idealista que buscava una llibertat difícil en aquella Europa tan dividida en blocs.
Per contra, Sartre és un autèntic filòsof, capaç de dissenyar un sistema filosòfic on ell actua de manera més racional, tot i que és un racionalisme molt tintat de la seva experiència política i de la seva ambició literària. Un és més idealista i l’altre més racionalista, però els dos tenen percentatges variats d’una cosa i l’altra.
Font: Gelonch tanca trilogia sobre els debats pendents dels catalans amb ‘Camus&Sartre’
