María Peláe portarà el seu segon disc d’estudi, La folcrónica, al segon dia de festival PAS. Amb lletres carregades de missatge, un flamenc actual i una proposta que cada cop ha encisat més el públic, la malaguenya aterra a Martorell amb molta il·lusió i ganes de gaudir de l’entorn únic que aporta el Pont del Diable. Hem parlat amb ella sobre el seu nou disc, el camí que ha caminat i com està vivint l’èxit.
Com estan sent aquestes setmanes d’estiu, en les quals també s’inclou l’actuació al PAS?
Està sent intens, però molt bonic. Perquè poder anar a llocs, com per exemple Martorell, on mai hi havia estat, són coses que s’agraeixen. I més portant el disc La folcrónica , que tantes alegries ens està donant.
Com definiries aquest disc? Ha sigut una sorpresa la rebuda que està tenint?
El disc el vam llançar amb molt afecte i treball. I tot el que ha vingut després és benvingut. Amb l’acollida que està tenint estic molt contenta, precisament pel treball que hi ha darrere. A més, he comptat amb moltes dones d’art per fer aquest disc i crec que el públic ho ha rebut amb molt d’afecte.
És difícil transmetre els missatges que tenen les teves cançons a través del flamenc?
Ficar missatges dins de les cançons no està lligat amb el gènere. Jo vinc de ser cantautora, llavors va molt intrínsec amb mi el fet que, ja que m’han d’escoltar, digui alguna cosa. Sempre ha estat la intenció. El fet que estigui envoltat de flamenc és perquè és el que he vist des de petita. Tot i que jo no em considero ‘cantaora’, pel respecte que li tinc als que es dediquen realment a cantar flamenc per dret, sí que em considero flamenca, i això es veu a l’hora de composar, d’expressar-me i dalt de l’escenari també es podrà veure.
Has dit en altres ocasions que per tu el flamenc és un estil de vida. D’on et ve això? I quins són els teus referents?
La meva família sempre ha estat molt flamenca. Quan vaig anar a viure Madrid, jo pensava que l’ “Aniversari feliç” i aquestes cançons es cantaven per rumba. Perquè a casa sempre ho havíem cantat així. I llavors pensava: Què els passa, a la gent? I resulta que l’estranya era jo! (riu).
Quines diferències hi ha entre La Folcrónica i Hipocondría , que és el primer disc?
Els missatges són similars, perquè el subjecte que escriu és el mateix. El canvi ha estat més quant a la producció i a la projecció. Hipocondría era més íntim, més per a mi. I aquest té molt de treball darrere d’assaig-error, de treure ‘singles’, de veure què funciona i què li quadra a la gent, sense deixar de ser jo mateixa. També hi ha tingut molta mà Alba Reig, que és la que ha produït els temes. Tant ella com Riki Rivera Rivera m’han anat aconsellant.
Amb La Folcrónica has fet un pas endavant?
La intenció és que sent jo pugui arribar a més gent. Hipocondría té cançons que avui en dia les escolto i dic que les faria d’una altra manera. També és una qüestió d’evolució, d’escoltar més música, de conèixer més gent, de quedar-te amb les cares de la gent quan estàs a un concert, de veure com percep la gent una cançó…
Ajuntament de Martorell · Maria Pelae
