Va viure la seva infantesa i adolescència a Vallirana, durant la vintena va venir a viure a Martorell, on van néixer els seus dos fills. Feia d’administrativa en una empresa fins que, amb la crisi del 2008, la van acomiadar. Va decidir fer un curs per ser professora de spinning, i de seguida va trobar feina. Diu, divertida, que ha treballat de coses molt diferents, però realment gaudia de la seva ocupació al gimnàs.
Tot i això, eren poques hores i la remuneració, insuficient; així que més endavant va començar com a recepcionista en una funerària. Casualitats o ironies de la vida, fa dos anys moria el seu fill gran, l’Ivan, en un accident de moto. El dol encara continua i ha après a portar el dia a dia com millor pot. “No vull conformar-me a sobreviure”, afirma.
Contra tot pronòstic, estar a la funerària li ha fet més bé que mal. Per una banda, perquè tot i el confinament i la pandèmia, la Carmen ha anat a treballar i això l’ha mantinguda ocupada. Per l’altra, perquè s’ha sentit útil acompanyant les famílies, ella entenia millor que ningú el dolor de la seva pèrdua. El consol que ella els dona és empàtic i, sobretot, sincer.
Viu a base de petits objectius, ara fa aixecament de pes i d’aquí poc li agradaria aprendre a patinar. Li agrada el mar i fer rutes per Montserrat, on són les cendres de l’Ivan. Això sí, com és evident no s’oblida del seu fill petit, vol que sàpiga que la seva mare és forta. Cada dia quan s’aixeca dona gràcies per haver-se despertat, i és per això que brinda per la vida, pel que té i per l’oportunitat de viure.
Font: Dones que alcen la veu. Carmen Palomino Mojonero – 48 anys
