Recorda la seva infantesa a Can Carreres com una vida molt diferent de la d’ara. El carrer era per a les criatures, no per als cotxes, i s’hi passava el dia jugant. En acabar l’escola va estudiar Comerç amb el desig de treballar a les oficines de l’empresa de son pare, però ell tenia uns altres plans per la Pilar: que es quedés a casa ajudant a sa mare.
No es va resignar i va estudiar per ser monitora de gimnàstica a les escoles, una feina infravalorada fins i tot pels docents. Va exercir-la fins que es va casar amb 23 anys. “La majoria deixàvem de treballar fora de casa, sobretot si no hi havia la necessitat”, declara.
Amb 40 anys va incorporar-se com a administrativa a l’Hospital de Martorell, parla d’aquesta feina amb amor i satisfacció. Una tasca que podria ser merament mecànica per a ella esdevenia una oportunitat d’ajudar a la gent, de ser un suport en un moment complicat o un rostre amable enmig dels dubtes. A més, treballar de cara al públic la va fer vèncer la seva timidesa original.
Li va costar jubilar-se, gaudia amb el que feia. De fet, en un primer moment va acceptar allargar la seva vida laboral fins als 70, però s’ho va pensar i al final es va retirar als 66. Va aprofitar la nova etapa per viatjar, preparar-se el camí de Santiago i anar d’oient a la universitat, entre altres activitats.
La seva felicitat rau en la dels seus quatre fills, “si jo els veig bé, jo ja soc feliç”, i en viatjar.
Brinda per l’entesa entre les persones, per la seva vida —que tot i les vivències tristes ha estat feliç— i per l’amistat i l’amor.
