L’escriptora i crítica d’art sabadellenca Marta Orriols va presentar ahir en línia a martorelldigital.cat el seu darrer llibre, Dolça introducció al caos . Ho va fer acompanyada del poeta Isaac Feyné -qui la va presentar-; del regidor de Cultura, Museus i Patrimoni de l’Ajuntament Andreu González i de la tècnica de la Biblioteca Josefina Canals.
Després de l’èxit d’Aprendre a parlar amb les plantes (traduït ja a tretze llengües i Premi Òmnium Cultural a la Millor Novel·la de l’Any 2018), Orriols torna a aprofundir en els sentiments humans. En aquest cas, al voltant d’una decisió important que ha de prendre una parella, de la discrepància que se’n desencadena i de les esquerdes que aquest fet comporta.
Marta, com ha resultat l’experiència d’escriure Dolça introducció al caos després de l’èxit amb Aprendre a parlar amb les plantes ?
Vaig agrair moltíssim el premi, perquè és una empenta. Que et nominin sense que tu t’hi hagis presentat és un doble premi i una empenta per a que els llibres durin més temps a les taules de les novetats, ja que hi ha molta producció. Sense un premi, en marxes més ràpid.
Això genera més pressió, tanmateix?
Me l’havia posat jo mateixa. Jo he entrat a l’escriptura una mica tard i de manera no premeditada, i encara em pregunto el per què de l’èxit d’Aprendre a parlar amb les plantes . Sé que molts lectors estaven esperant la nova novel·la i confesso que l’he escrita amb una sensació de no baixar la guàrdia.
Què hi ha de diferent, respecte l’anterior?
Tot aquell atreviment que hi havia a Aprendre a parlar amb les plantes en aquesta no hi és. Són dues històries que no tenen res a veure, però tenen punts en comú estilísticament.
Quina és, la temàtica de Dolça introducció al caos ?
Les editorials, la premsa i les persones tendim a classificar les coses i a posar etiquetes a un llibre quan es publica. Ho entenc, però a vegades això juga en contra. Quan el vaig escriure no pensava en un tema en concret. La majoria d’escriptors ens deixem emportar per l’espontaneïtat i les ganes d’escriure sentiments i connexions mentals.
Quin va ser, doncs, el punt de partida?
Eren moltes coses: el pas a l’edat madura quan veus que no hi ha volta enrera, la maternitat i les contradiccions que comporta, la crisi global…diverses coses d’un món contemporani. A vegades tendim a ser reduccionistes i això empobreix el contingut. I falta que el llibre l’escrigui una dona per a que diguin que és un llibre sobre maternitat, quan jo crec que és un llibre que va d’una no maternitat.
El llibre posa a la palestra la disparitat d’opinions i reaccions de la Marta i el Dani al voltant de tenir o no tenir un fill. La Marta no vol i el Dani sí. Com es desplega?
Un tema com la decisió de tenir fills, en literatura, normalment recau sempre sobre protagonistes femenines, i penso que evidentment en una decisió com aquesta ha de ser així. El llibre va de decisions, però crec que el que pugui pensar l’home també és molt important. Volia parlar en el fons de què se’n fa de tots aquests desitjos que no van enlloc, de com col·loquem aquest dolor amb el que continuem vivint després d’una decisió que va en contra dels nostres desitjos. Les decisions i les no decisions.
I tot això en un temporal de la novel·la molt delimitat, no?
Tot i que hi ha alguns flaixbac , bàsicament l’acció es concentra en 4 o 5 dies, en què els dos personatges estan tancats al seu pis. M’agrada molt posar-los a soles reflexionant amb sí mateixos, tot i que també interactuen entre ells.
Com els definiries?
Són molt diferents de comportament, he jugat molt amb això. El Dani és la inseguretat feta persona i la Marta és una dona que, almenys externament, sempre ha estat molt segura de les seves ideologies o decisions. Però falta que li passi alguna cosa de parella com aquest embaràs inesperat per a que se li desmunti tota aquesta seguretat que tenia construïda. La inseguretat del Dani acaba encomanant-se a la Marta i trenca una mica la seva seguretat.
Referent al Dani, poses molt d’enfoc en el seu personatge.
Tenia moltes ganes de provar de posar-me en la pell d’un home. Com a lectora sovint m’he preguntat si, llegint un llibre sense mirar la coberta, endevinaria si l’autor és home o dona. I com a escriptora em vaig plantejar si podria portar tota una novel·la amb un personatge amb veu masculina.
I com és, aquesta veu masculina?
Jo volia que reflectís una nova masculinitat en la que, per sort, es mostra una fragilitat que jo crec que no és nova. Els homes sempre han estat així, però la literatura i el cinema n’han fet molts clixés, igual que amb les dones. Hem de lluitar contra els clixés tant femenins com masculins. El Dani és un retrat dels homes que jo conec, dels homes reals, que evidentment igual que les dones estan envoltats de vulnerabilitats, febleses, pors i dubtes. Volia un home contemporani, de trenta anys, que respongués a la nova masculinitat i que tingués aquesta manera d’acompanyar la Marta.
Una Marta que, a la segona meitat de la novel·la, apareix amb força.
Quan estava a mitja escriptura vaig veure que era força injust que la Marta, que tenia moltes coses a dir, hagués de quedar reflectida a través de la veu del Dani. Per això vaig dividir el llibre en dues parts, perquè pensava que seria feixuc sentir la mateixa veu tota l’estona, i així donava més color.
Està condicionada pel context social?
Volia plantejar les dificultats que tenen les dones, per molt decidides que estiguin a tenir o no un fill. El context social acaba alterant aquestes decisions, quan només haurien de dependre d’elles.
En conjunt, com s’hi planteja la relació de parella?
Com a una nova manera d’estimar, deixant enrere aquestes relacions més tòxiques al voltant del “sí o sí anar junts a per totes” més pròpies de l’amor romàntic, i descriure l’amor que deixa espai a qui tens al costat, més empàtic. La Marta i el Dani venen de relacions passades molt breus que no són el que busquen, i per primera vegada comencen a construir alguna cosa conjunta i a batallar amb sentiments nous.
Però amb objectius diferents que afloren…
La Marta està en un moment en el que la última cosa que necessita és precisament que algú li parli de lligams i de futur immediat, perquè té un futur professional que pesa moltíssim i ganes de projectar-se com a fotògrafa professional i anar a més, l’ara o mai, el “si no ho faig ara, mai ho faré!”. L’esperit maternal no se li ha despertat.
Un gran canvi respecte anteriors generacions?
Abans no es tenia tant en compte, ni racionalitzàvem, ni potser érem tan individualistes. Ara, abans de prendre una decisió vital tan important com anar a viure amb algú o tenir un fill, ens volem assegurar que hem anat de viatge a tants llocs o que hem fet tantes coses…és fruit del nostre temps. No ho estem fent bé ni malament, estem dins d’una onada que ens porta sols. Al llibre m’ha agradat intentar reflectir el món contemporani que ens rodeja. Parla de dues persones que sentimentalment van una mica perdudes i en un context que no les acompanya: la crisi laboral, política, institucional..
I enmig de tot plegat, la decisió de tenir o no tenir un fill…
I en una decisió així, un ha de sortir perdent. No podia fer guanyar el Dani, perquè em semblava molt injust per la Marta, i crec que una decisió així només la pot prendre la dona, tot i que el pobre Dani sigui totalment noble amb els seus sentiments. Però és una novel·la on no hi ha bons ni dolents. Tots dos tenen raó i no la tenen, argumenten raons de molt de pes que són contradiccions i és impossible tenir les coses clares perquè sempre hi ha mil matisos. Per mi el llibre és com la conversa llarga que mai es pot tenir perquè sempre anem amb presses. El context hi reflecteix aquest món tan ràpid i de pensament pla, del blanc i el negre, contrari al que és la vida, una escala de grisos i de matisos infinita, on cal tenir la necessitat d’aturar-se i d’escoltar-se. No hi ha res dolent en les contradiccions.
D’alguna manera, queda reflectida la complexitat de les relacions de parella?
Parla de les relacions que ens poden semblar lliures i obertes, però que en el fons acaben deixant les persones a soles com a individus, amb un merder emocional important. Crec que cada cop ens costa menys relacionar-nos amb els altres per intimar sexualment, però cada cop ens costa més establir uns llaços emocionals forts, o aclarir-nos nosaltres mateixos sobre el que volem. Estem en un moment de canvi i tot tremola. Estem fent una mica de conillet d’índies.
